GOVERNAR ÉS ESCOLTAR

Governar és escoltar, o també és escoltar. A banda de tenir un projecte, un horitzó, una idea de futur de cap a on es va i altres qualitats que no són objecte d’aquest escrit, entre les qualitats segur imprescindibles per governar hi ha la de saber escoltar.

Implicar els treballadors i/o ciutadans en el projecte, fer-los partícips, engrescar-los, és part del motor que farà rutllar la globalitat del projecte. Poden ser diverses les maneres amb que aconseguim implicar i fer participar els ciutadans, treballadors o socis en un projecte, en tot cas, la qualitat del segle XXI, i l’estratègia i actitud més vàlida, és, sens dubte, la d’escoltar.

I escoltar no es fer veure que s’escolta, no és posar uns canals per no fer-los-hi ni cas com passava en no poques polítiques de participació ciutadana als anys 80 i principis dels 90, és una actitud, és creure-hi, és ser porós, sensible a l’opinió ciutadana.

I es que més enllà de la necessitat o estratègia d’escoltar per implicar, a més de sà, escoltar és enriquir el projecte, és bo per al projecte i bo per a la societat o conjunt de persones a qui ens dirigim. La societat ha evolucionat, ja no és aquella societat inculta de segles enrera, ni aquella societat passiva del segle XX a la que ja li estava be que “els polítics” ho facin tot, o votar cada 4 anys. La societat ha evolucionat, ha madurat, s’ha format, te inquietud i consciència de ser i vol aportar i participar. Això no vol dir tota la societat, estem en el terreny de la qualitat, no de la quantitat, reiterat error majúscul quan es valoren processos participatius. Qui els valora per la quantitat es que en el fons no hi creu, qui els valora per la qualitat si.

Però es que, a més, la societat te molt a aportar. Qui en sap més d’un carrer, plaça o barri que els que hi viuen? Qui en sap més d’economia, medi ambient o tecnologia que els experts que s’hi dediquen?. Qui som doncs nosaltres per decidir entre 3 o 4 tot en un despatx a cop calent i superficialment sense comptar amb el que la gent pot aportar?. El coneixement resideix en la gent, i l’obligació de qualsevol governant és crear els canals necessaris per a que aquest coneixement s’expressi.

Exemples n’hi ha de governs que escolten i de governs que no, els primers sobreviuran, els segons desconnectaran tant de la societat que tindran problemes per sobreviure. I Barcelona ens proporciona dos exemples d’això darrer, d’aquells que son per posar d’exemple del que no s’ha fer a les facultats i escoles del país. Un va ser el referèndum de la Diagonal, que al final va fer caure un govern, una macrooperació de maquillatge polític sota la pretensió de que fos la gent qui es manifestés. La gent, la societat, barcelonina en aquest cas, tenia ja prou grau de maduresa com per decidir, i va decidir que No, que per allà no passava.

Un altre exemple és ben recent, la Junta del Futbol Club Barcelona encapçalada per Josep Maria Bartomeu: mesos i mesos de prendre decisions contràries al que volia la gran majoria de la gent (no cessar Valverde després de la debacle d’Anfield Road, diluir un model esportiu d’èxit, oblidar la Masia, desdibuixar la catalanitat del Club, fitxar car i malament i vendre barat, tenir un sistema de governança opac, no dimitir després del 2 a 8 del Bayern o fins a darrera hora prendre decisions per no dimitir quan era un clam que havien de fer-ho...). Al final, no escoltar, els va portar a un nivell de desconnexió tal amb la massa blaugrana, que aquesta els va fer fora abans fins i tot de les urnes.

Al final, als governs públics, a la política, també a les empreses, a les associacions i clubs de tot tipus, qui no sàpiga llegir que els temps han canviat, que la societat no és la mateixa, se’n desconnectarà i caurà. Governar és, també, escoltar.