Si una cosa ha demostrat tot el procés de moció de censura i
conseqüent dimissió de la Junta directiva del Barça és que el soci del
Barça no estava inclòs al model de governança del Club, i és evident que hi
ha de ser.
Quan qualsevol govern, del tipus que sigui, no escolta i es creu que
les decisions que es prenen són les millors sense escoltar al “poble”, al qual
es considera no capaç per opinar o influir, el que acaba passant es que aquest
poble es revolta i et fa fora, que és exactament el que li ha passat a la Junta
de Bartomeu.
I és aquest poble, el soci, no ja qui s’ha guanyat el dret, sinó
que el té inherent, a formar part del model de governança del Club. Ara mateix
no hi és, no hi ha pràcticament mecanismes de diàleg amb el soci ni de control
d’aquesta sobre la gestió de la Junta del Club, d’aquí que aquesta hagi vingut
a través dels anomenats grups d’opinió, que han cobert en bona manera les
mancances d’aquest sistema de governança.
El suposat principal mecanisme de control dels socis, l’Assemblea
de compromissaris, és un espai completament controlat per la Junta, que respon
a un model d’assemblees de mitjans del segle XX, on no interessava escoltar ni
donar veu a un poble que feia por. La Comissió de Control i Transparència del Club,
en un fet insòlit, queda en mans de la mateixa Directiva. Figures com el
Defensor del Soci han quedat en evidència en aquesta crisi per la seva
desaparició quan no submissió a la Junta. I el diàleg diari amb els socis no
existeix, doncs els espai de “participació” ho son per votar el millor gol o
participar en sortejos i similars.
En suma, el soci no hi és al model de governança del Club, i
cal posar-lo. Per això cal transformar l’Assemblea de compromissaris en una
Assemblea de Socis, on hi pugui assistir tothom, presencialment o
telemàtica, on les votacions siguin també electròniques, i no només una vegada
a l’any.
La transparència ha d’entrar també al Club, el retiment de comptes i
el control de la gestió per part dels socis ha de ser normal, fàcil i habitual.
Els comptes clars, publicats i transparents, i les transaccions econòmiques
també, fins i tot en el cas dels fitxatges, fins allà on es pugui arribar, reconeixent
que una part dels contractes i condicions pot tenir aspectes de necessària
privacitat.
Les Comissions del Club no han de ser simbòliques,
sinó actuar, i no han d’estar reservades a una suposada elit de gent de suposat
prestigi que no ha aconseguit entrar a la Junta, sinó en mans d’experts i amb
participació directa dels socis en la seva composició.
El vot electrònic s’ha de convertir en una normalitat en les
votacions del Club, que no només s’han de cenyir a l’Assemblea de Socis, sinó a
decisions al llarg de l’any, com la samarreta del següent any o inclús decisions
més estratègiques, si cal amb caràcter no vinculant, però recollint l’opinió
del soci.
Finalment, el diàleg ha de ser permanent, un Barça obert
ha de tenir canals d’escolta del soci permanentment activats, a través del web,
o de l’espai personal del soci, preguntant, escoltant i responent, sobre
qualsevol àmbit del Club, com passa en qualsevol estructura democràtica.
No es que calgui una revolució en aquest terreny al Barça, es que
simplement cal passar de no tenir al soci al model de governança del Club, a
tenir-lo, a ser-hi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada